CARTES dels SèNIORs

Envieu la vostra carta a cartesaiqsenior@gmail.com

Els continguts seran revisats per evitar publicitat i altres desviacions de l’objectiu d’aquest espai.

ÚLTIMA CARTA

10 / 10 / 2021 - Terres rares

Un company de la meva promoció, en Miguel Cabezas, em pregunta si conec algú que treballa amb terres rares. El motiu és que hi ha moltes persones amb càncer de pulmó a la província de Càceres i creu que és degut als elements que porten i voldria saber-ne més d’aquest tema.

Coneixes algú que pugui ajudar-lo?

Gràcies

Josep Mª Garcia Buxadé - Prom. 1964

16 / 02 / 2021 - Ser enginyera química a la dècada dels 70'

Aquesta setmana,  l’11 de febrer, s’ha celebrat el Dia Internacional de la Dóna i la Nena en la Ciència.  

Arran d’aquesta efemèrides, vaig fer una mirada enrere i vaig anar a parar al 1976, l’any en què cinc noies vam acabar la carrera a l’IQS:  Joana Aulet, Neus Sala, Isabel Ribosa, Mª Teresa Ratés i jo mateixa.  

Tot seguit va venir el TFC i, en el meu cas, un “stage” en una empresa suïssa a Basilea i, després, el doctorat.  

Recordo que en l’estada helvètica, a l’inici em feien fer feina al despatx : una mica de recerca bibliogràfica, algun petit càlcul per a la remodelació d’una part d’una de les plantes de producció i poca cosa més. Al cap d’uns dies, després de parlar-ho repetidament amb el meu cap, un enginyer alemany molt maco (en el sentit ampli de la paraula) i d’insistir-hi força, em van donar un casc i un “mono” i vaig poder apropar-me a vàlvules, reactors, intercanviadors de calor…  No va resultar senzill que els capatassos i els operaris acceptessin tenir-me per allà, però em sembla que ni més ni menys que a qualsevol altre “novato espanyol”.  En qualsevol cas, no en tinc cap mal record, ans al contrari:  hi vaig acabar trobant persones que em van ajudar i ensenyar molt!  També he de confessar que me’ls vaig guanyar una mica portant, de tant en tant,  truites de patates per a l’hora d’esmorzar o algun pastís per al cafè de les 15.30h.

Vaig fer el doctorat amb el Pare Barrera.  Quan el portava encarrilat, vaig posar-me a buscar feina.  I aquí va començar un seguit de situacions que, vistes des de la perspectiva que donen més de quatre dècades, resulten – si més no – grotesques.  Abans d’exposar-ne alguna, deixeu-me dir que en aquells anys no havia Infojobs, ni Linkedins, ni xarxes socials, ni mòbils.  Les ofertes de feina les llegíem a la secció corresponent de La Vanguardia i també funcionava el boca – orella, a més dels contactes per a qui en tingués.

El primer cas que volia exposar es va produir en el despatx del responsable de Relacions Humanes d’una empresa del sector dels plàstics.  Havia superat un test psicotècnic i dues entrevistes abans d’arribar a aquell despatx. Quedàvem dos candidats per al lloc de feina. Quan ja s’estava acabant la conversa, aquell “senyor” em va demanar que m’aixequés i fes una volta sobre mi mateixa…  

En una empresa del Baix Llobregat, en la primera entrevista amb el Cap de Producció, després de les explicacions i les preguntes de rigor, va canviar l’expressió de la cara i va començar a parlar de la seva dona:  que se l’estimava molt, que la veia poc, que li retreia que la tenia abandonada per la feina i que no s’encarregués més dels fills.. i que era molt gelosa.  Per tant, em demanava que entengués que no m’agafarien per a aquell lloc de treball.

I, us imagineu la cara del cap d’enginyeria d’una empresa alimentària quan es va obrir la porta de l’ascensor i es va trobar amb una candidata embarassada de set mesos ?  Jo no l’he oblidat!

Montse Buxadé - Prom. 1976

18 / 01 / 2021 - Dos chicas singulares llegaron al IQS en 1960

Recuerdo de Carmen y Helena con ocasión del fallecimiento de la última de las dos, y remembranza de aquellos tiempos de estudiantes. Para todos quienes iniciaron una apasionante aventura profesional en el IQS a principio de los sesenta y tuvieron, tuvimos, la suerte de contar con dos mujeres excepcionales, Carmen i Helena, que nos hicieron vivir aquellos tiempos con mayor sensibilidad y perspectiva…

Llegir més…

Luís A. Garcia-Ramos Paiño - Prom. 1965

12 / 01 / 2021 - Coronavirus

Amb el confinament pel coronavirus hem tingut la oportunitat de fomentar la comunicació per via telemàtica, videoconferències, que resulta ser una bona pràctica que cal perfeccionar per superar les dificultats d’alguns companys/es en la participació presencial (temps o distancia). Cal fer l’esforç, especialment els Sèniors més antics, per incorporar les noves tècniques de comunicació col·lectiva.

La violència amb la qual ha vingut l’actual pandèmia “coronavirus” ha propiciat opinions i aproximacions a la realitat amb perspectives socials, econòmiques, sanitàries, més o menys oportunistes, enginyoses, polítiques, etc., a més a més de les observacions reals (dades, morts, imatges, testimonis, etc.) i teories científiques contrastades. La meva conclusió és que aquí també cal separar el gra de la palla.

L’actual  pandèmia  ajuda a desemmascara la ficció de l’autosuficiència del homo sapiens,  dedicat últimament a massificar activitats a les grans ciutats, i fomentant  la mobilitat universal.  Un altra paradigma  de la manca de suficiència es la preocupació per el  canvi climàtic, del que tan se’n parlava i ha passat  a la reserva,  possiblement per la dificultat del sapiens a fer compatible el creixement industrial i econòmic amb la conservació del medi ambient.  Alerta, per les properes generacions ja es recarrega l’autosuficiència  del sapiens amb les innovacions que aportarà el  5G. En parlarem.

Josep Obiols - Prom. 1955

02 / 04 / 2021 - Descobreix i cuida el teu jardí secret

Aquest llarg any de confinament, pels que som persones de risc, ens ha ensenyat a aprofundir amb els veritables amics. Els de debò, aquells amb els que una senzilla trucada esdevé ràpidament una conversa i un progrés de reflexió mútua i personal. He pogut experimentar que un diàleg o conversa, del nivell al qual m’acabo de referir, molt difícilment s’assoleix quan aquest contacte o l’intercanvi d’opinions, s’estableix per videoconferència.

Opino que la comunicació personal, gràcies a les noves tecnologies: veu i imatge, ens dispersa i distreu de la concentració del missatge. Si bé veure’ns i sentir-nos, ens han ajudat molt per suportar el llarg i obligat aïllament per la pandèmia; per altra part, ens permet gaudir d’una comunicació quasi completa que ens posa a l’abast tots els detalls d’un interlocutor i l’altre. En principi aquest mitjà ara generalitzat, junt amb el teletreball, hauria de ser un medi molt més enriquidor que la casi centenària telefonada.

La comunicació és imprescindible i consubstancial a l’ésser humà i l’aconseguim amb totes les possibilitats dels nostres sentits. No obstant això, les eines de comunicació més precises que tenim son: la verbal, o bé la paraula escrita.

Un altre fet que reforça la meva reflexió és el resultat de la comparació entre, una pel·lícula al cine o a la televisió i la corresponent versió escrita: novel·la o conte. Si veiem una pel·lícula, la seguim de forma passiva i, per entretenir-nos més “enganxats”, el director hi posa fins i tot la música, que ens condiciona en el moment de màxim clímax, apagant els nostres sentiments que suggeriria, en aquest instant màgic de la història, a cada espectador. Per altra part, en el film o en la telesèrie el ritme de seguiment ens ve imposat. La versió escrita és molt més gratificant i enriquidora. El lector del llibre recrea el text al llegir-lo, afegint-hi, amb la seva imaginació descripcions pròpies o, fins i tot, aportacions musicals inventives.

I si finalment volem comunicar o descobrir en nosaltres mateixos, sentiments o reflexions, que pretenen arribar al fons de la nostra història o frontera del misteri personal; o obrir i descobrir el nostre jardí secret, tan sols amb el verb o paraula podrem expressar el que sentim i estudiar el nostre propi verger. En aquest cas, la paraula serà la poesia, amb la que serà possible cuidar-lo per assolir el gran objectiu dels grans pensadors grecs: “Coneix-te a tu mateix”.

Miquel Gassiot Matas - Prom. 1959

26 / 01 / 2021 - Un IQS de los 60, Recuerdos con sabor químico

¿De ver estrellas se les fue el coco?
Difícil pasar de observatorio
a instituto químico barroco,
de Alberto Magno sueño ilusorio!
Fue elegir carrera sin revoco…
Clases unas simples… otras un velorio,
a dormir de pie… cristalografia,
un mundo donde lógica, es utopía!

Llegir el text complet

Edmundo Rafel - Prom. 1960

26 / 01 / 2021 - Centenari de l'Associació AIQS

La pertinença al  Institut Químic de Sarrià, primer com estudiant (1950-55) i mes tard com professor (1961-1998),  hem dona una  panoràmica  d’anècdotes i experiències personals  que m’agrada comentar amistosament quant hi ha  una oportunitat com es l’actual celebració del centenari de l Associació 1921-2021, 

Es evident que  els Antics Alumnes de IQS, amb l’exercici professional hem contribuït  a  fer gran  la  marca IQS, donant continuïtat en  la societat dels valors adquirits a les classes i laboratoris,  mantenint  la  unitat entre l’ensenyament i l’aplicació  de la ciència. La historia dels últims cent anys,  demostra que  les dues institucions IQS, son  dos membres inseparables en el progres,   com si es tractes d’un equilibri químic entre els plans d’estudi i la pràctica industrial.

Algunes de les aportacions  dels Antics Alumnes al sistema, en el últims cent anys, segons la meva memòria, han sigut::

  1. L’any 1933, com conseqüència de l’expulsió de la Companyia de Jesús, un grup de professors i antics alumnes salvaren el material de laboratori, els libres de la biblioteca, i continuaren  l’activitat del IQS,, per després de la guerra  civil, retornar la propietat als jesuïtes i reobrir  d’Institut amb  el Pare Salvador Gil SJ, com director.
  2. En la nova època, la visió europeista del P. Gil, amb l’ajut de  professors com el Dr. Ribosa, aplicaren uns plans d’estudi orientatsa les necessitats de l’industria, aconseguint excel·lents resultats,  com  confirmà l’exposició de productes industrial l’any 1955, amb motiu del cinquantenari del IQS.
  3. Davant les dificultats per el reconeixement i la manca d’ajuts oficials com centre universitari privat,  els antics alumes col·laboraren a la creació del Patronat d’Empreses, l’any 1958,  que  encara avui es un excel·lent suport per d’institució
  4. Un altre èxit històric es la revista AFINITAT, la mes antiga a Espanya dedicada a la Química, El que Inicialment (1921) va ser el Butlletí de l’Associació,, ja porta 591 números editat com revista científica d’àmbit mundial.
  5. objectiu fundacional  de la AIQS de “afavorir el cultiu i desenvolupament de la ciència i tècnica química en benefici de la societat i dels seus associats”, ha estat ates amb la organització de nombroses Conferencies i Jornades Tècniques,  i mes recentment amb la creació de   Grups Professionals. 

Cal  dedicar un record especial  als companys i companyes  que ens han deixat en aquest primer centenari, i varen  contribuït al reconeixement universal de la  marca IQS, avalant la  capacitat per afrontar el nou model  digital  amb que ha començat el segon centenari..

Josep Obiols - Prom. 1955

18 / 05 / 2020 - Coronavirus

El COVD-19 una gran oportunitat? Estranya pregunta per un Titular? M’explicaré, no faig referència a l’encertat aforisme xines tan repetit: “tota contrarietat entranya una oportunitat”. La crisi generada per la pandèmia que pràcticament tot el món està patint, ens obligarà a una revisió en profunditat de la nostra vida, tan individual com col·lectiva. Tota la humanitat esdevindrà més conscient de la limitació de la pròpia espècie, de la transcendència de la natura i de les moltes coses de les que podem prescindir. …

Text complet a Newsletter AIQS dijous 16 Abril 2020.

Miquel Gassiot Matas - Prom. 1959